L’expansió accelerada de la intel·ligència artificial està posant a prova el sistema elèctric. No tant per la quantitat d’energia que requereix, sinó per la capacitat del sistema d’integrar una demanda nova, concentrada i intensiva.
Quan es parla de la petjada energètica de la intel·ligència artificial, el debat sovint comença amb una pregunta enganyosament simple: quanta electricitat consumeix? Aquesta mirada quantitativa, però, amaga el veritable repte. El problema no és només quant es consumeix, sinó on, quan i amb quina intensitat, i com això tensiona una infraestructura elèctrica dissenyada per a un altre ritme i una altra geografia de la demanda.
Les previsions globals apunten clarament a un canvi d’escala. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, el consum elèctric dels centres de dades podria més que duplicar-se abans del 2030. Però el factor realment crític no són només els TWh anuals, sinó la densitat de potència. Els nous racks d’IA multipliquen per deu la potència per unitat d’espai respecte als centres de dades tradicionals, exigint connexions elèctriques molt més robustes i sistemes de refrigeració cada cop més complexos.
Aquesta demanda, a més, no es reparteix de manera homogènia. Es concentra en zones molt concretes, generant “punts calents” que tensionen la xarxa fins al límit. El problema no és global, és geogràfic i temporal.
Un desajust de velocitats
Aquí apareix un desajust estructural entre dos mons que avancen a ritmes molt diferents. El món digital pot projectar i construir un centre de dades en dos o tres anys; en canvi, reforçar una subestació o ampliar una línia elèctrica pot requerir entre quatre i vuit anys, entre permisos, tramitacions i obra civil. Quan aquests calendaris no encaixen, la infraestructura queda sistemàticament per darrere, mentre la demanda augmenta.
Aquest fenomen ja té conseqüències visibles. A escala global, una part significativa dels projectes de centres de dades es troben en risc de retard indefinit simplement perquè la xarxa no arriba a temps.
El cas d’Espanya: molta energia, poca xarxa
Espanya és un exemple clar d’aquesta tensió. El 2024, el sistema elèctric va rebre sol·licituds d’accés i connexió per més de 67 GW de nova demanda, però només una petita part va acabar concedint-se. En el cas dels centres de dades, el bloqueig és encara més evident: gairebé tota la demanda ha quedat denegada o pendent.
El problema no és la manca de generació. Espanya té projectes renovables suficients. El veritable coll d’ampolla és la xarxa de distribució, amb una gran majoria de nusos ja saturats. La infraestructura no estava dimensionada per absorbir alhora l’electrificació de la demanda, el desplegament renovable i l’auge accelerat de la IA.
En síntesi, el principal límit no és la disponibilitat d’energia, sinó la capacitat de la xarxa per absorbir i distribuir nova demanda allà on es concentra.
La resposta de la indústria
Davant d’aquest escenari, la reacció de la indústria és pragmàtica. Quan connectar-se a la xarxa esdevé incert i lent, guanyen pes els models de centres de dades amb autonomia energètica parcial o total: generació pròpia, microxarxes, co-localització amb renovables i sistemes d’emmagatzematge.
En paral·lel, ha ressorgit el debat sobre fonts d’energia estables i contínues, com la nuclear o els petits reactors modulars. Tot i això, aquestes solucions difícilment arribaran a temps per resoldre els colls d’ampolla actuals; el seu paper, si arriba, serà més rellevant a mitjà termini.
La IA també pot ser part de la solució
Reduir el debat a “la IA consumeix massa” és fer curt. Perquè la IA no és només part del problema, sinó també una eina clau per gestionar la complexitat del sistema energètic.
La digitalització permet anticipar congestions, optimitzar fluxos i extreure més rendiment de la infraestructura existent. Algunes càrregues digitals poden flexibilitzar-se en el temps, adaptant-se a la disponibilitat renovable i actuant com una mena de “bateria virtual”. A més, la IA està accelerant la innovació en materials, bateries i processos industrials, reduint dràsticament els temps de desenvolupament.
Fins i tot apareixen propostes que semblen ciència-ficció, com situar capacitat de còmput en òrbita alimentada per energia solar constant. No són solucions imminents, però indiquen clarament que els límits físics del sistema terrestre ja són una restricció real.
En el fons, la pregunta clau no és si la IA consumirà més energia -és inevitable-, sinó si serem capaços d’encaixar aquest creixement dins un sistema elèctric en plena transformació. I aquí el missatge és clar: el coll d’ampolla no és només la generació, sinó la xarxa i la manera com la fem servir.
A ERIA, aquest punt d’intersecció entre xarxa, flexibilitat, emmagatzematge i digitalització és clau. El futur energètic implica també operar millor el sistema i convertir la nova demanda digital en un aliat de la transició energètica.
